Fia Faia

Tradició per Nadal

Durant la Nit de Nadal, se celebren dos actes molt destacats dins de la tradició festiva de Cerdanyola. L'un és una representació tradicional, antiga, gairebé atàvica, que entronca amb els orígens del col·lectiu i la seva terra: ens referim a la Fia-faia. L'altre és, al contrari, una representació moderna, sense contingut històric i sense la càrrega simbòlica que té la Fia-faia, però no per això deixa de ser una representació divertida i extraordinàriament original: ens referim al fet d'endreçar les cases.

L'endreça de les cases

L'endreça de les cases es porta a terme sortint de Missa del Gall. Després de la missa, es fa un ressopó a la plaça: sobre el foc que s'hi fa, s'hi couen tastets, botifarres, carn... i s'hi barreja all i oli de codonys, vi, cava, etc. Durant aquest àpat es canten cançons de Nadal. Acabat el tiberi, comença l'endreçada general. El jovent, i algun de no tan jove, es dediquen a voltar pel poble buscant què es pot endreçar. Tot pot arribar a ser endreçat, tot allò que s'arreplega es porta a la plaça i allí hi resta endreçat fins a l'endemà, dia de Nadal. Els que hi pensen, ho recullen de bon matí; els que no hi pensen, o van confiats de no haver-se oblidat res fora de casa es poden trobar més d'una sorpresa quan van a Missa Major. Els objectes endreçats poden ser molt diversos i, entre altres, es recorden els següents: una taula i cadires de platja amb para-sol inclòs, una cassola plena de llet, cistelles, testos, carros, carretons i eines de tota mena, un arbre de Nadal guarnit i tot, cubells d'escombraries, pneumàtics, senyals de trànsit i bugada diversa com ara mitjons, llençols, tovalloles i, no fa gaires anys, unes calces de "grans dimensions". Al costat d'aquesta divertida, curiosa i original celebració trobem, la mateixa nit, la Fia-faia.

La Fia-faia

La Fia-faia és, sens dubte, la celebració més destacada de Cerdanyola i àdhuc una de les més interessants d'arreu del Principat. És una de les festes de Catalunya on més clarament s'endevina el seu orígen en la foscor dels temps.

La festivitat de Nadal és la cristianització de les celebracions paganes que es portaven a terme entorn el solstici d'hivern. Els solsticis i els equinoccis, sobretot els primers, eren les celebracions pre-cristianes més importants, fetes totes en honor al Sol, déu suprem de totes aquestes cultures per a les quals era la llum i la vida. És el ritual del foc com a garantia de la nova llum. El cristianisme s'ocupa de col·locar, en aquests punts importants del calendari, les festivitats més destacades: a l'estiu, Sant Joan (Baptisme de Crist), i a l'hivern, Nadal (Nativitat de Crist). Ambdues celebracions presenten similituds importants, la més destacada de les quals és l'encesa de grans fogueres que honoraven el Sol. Amb el pas dels segles, les fogueres del solstici d'estiu s'han mantingut, incrementat i popularitzat; les del solstici d'hivern, en canvi, han anat desapareixent, potser degut a factors climàtics.

A Cerdanyola, aquesta celebració del solstici d'hivern, degudament cristianitzada, s'ha mantingut pràcticament inalterable al llarg dels segles amb el nom de Fia-faia. La rancior que ens mostra aquesta celebració, que únicament es troba a Sant Julià de Cerdanyola i al municipi veí de Bagà, només és comparable a la que ens mostren, al solstici d'estiu, les falles d'Isil (Pallars Sobirà). Cal destacar també, tot i que no hi entrarem, les semblances lingüístiques de la Fia-faia i les falles. Si més no, cal pensar-hi, i també cal pensar i analitzar el fet que, a tot el Principat, aquesta celebració només es doni a dues poblacions tan properes com són Sant Julià i Bagà.

A Cerdanyola, els preparatius per la Fia-faia comencen un mes abans de la festa. Els nens i nenes van a cercar l'herba que s'utilitzarà per la Fia-faia, cientificament anomenada Cephalaria leucantha, i un cop a casa la posen a assecar perquè, arribada l'hora, cremi bé.

Arribada la Nit de Nadal, la Fia-faia es començarà a lligar (a diferència de la de Bagà) al voltant d'un objecte (pal, bastó, tronc...) que li serveixi d'ànima. Al vespre, quan es faci fosc, al repic del campanar, tothom acudirà amb les torxes cap a la plaça de l'Església. Els fallaires encarregats de baixar les torxes, a les 6 de la tarda, encendran les seves faies i aniran baixant per la muntanya fins arribar a la plaça, on donaran el seu foc a la resta de participants de la festa. Les faies s'aniran encenent sobre 2/4 de 7 del vespre. La plaça quedarà a les fosques, tan sols il·luminada pel foc i les guspires de les nombroses faies. Petits i grans aniran girant les seves faies per tal de fer-les brandar tot recitant "Fia-faia, Fia-faia, que Nostre Senyor ha nascut a la paia" (cal fer esment també de la deformació palla-paia per comparar-la, com dèiem abans, amb falla-faia). I així s'esperarà que les faies acaben de calcinar-se. Després se n'agrupen les seves restes al mig de la plaça i se salta per sobre del foc, símbol de la renovació i la purificació. Cerdanyola haurà renovat, en comunitat, el culte, pagà i cristià alhora, del poble, antic i modern; de sempre.

Val a dir que, des de fa uns anys, és permès a les nenes i noies de participar a la festa, cosa impensable fa uns anys. A diferència de la veïna vila de Bagà, a Sant Julià no s'estableix cap tipus de competició per veure qui construeix la faia més llarga o qui fa que duri mes estona encesa. És per això que els cerdanyolencs afirmen que la seva celebració és la mes genuïna.

Actualment, s'ha creat un organisme, participat per cerdanyolencs i baganesos, que intentarà que la Fia-faia sigui reconeguda per la Generalitat de Catalunya com a Festa Tradicional d'Interès Nacional. També s'han unit esforços per tal de recuperar elements perduts de la festa, com l'encesa de les faies fora del poble i la baixada de les mateixes per uns fallaires, que donen el foc a la resta de participants.